Les Barraques Digitals

Segons el diccionari, la música és ”l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.”

Sens dubte, la definició és correcta, però… La música sola pot ser un art apreciat per tothom? Un dels pilars fonamentals perquè una cançó pugui agradar al públic, en general, és la veu. Segons la meva experiència, aquesta no ha sigut la raó principal per la qual m’han agradat molts dels temes musicals que escolto avui en dia.

En el meu cas, la majoria de composicions que escolto no són en castellà, català o anglès; sinó en un altre idioma. Sent honestos, la veu és important. Però no hi ha major satisfacció que saber el missatge darrere la seva lletra.

Per exemple, les lletres del grup que més escolto són creades per ells mateixos, la qual cosa recolza encara més l’opinió que donaré més endavant.

D’entrada, avui en dia, pràcticament, totes les cançons que la gent escolta són d’amor. Per una banda, crec que són lletres boniques que agraden a molta gent (i a mi també m’agraden). No obstant, per l’altra, crec que hi ha temes que són més importants a tractar com la societat. Per això, admiro el grup que abans he esmentat.

Aquesta banda (composta per joves) es dedica a escriure sobre temes com els problemes en l’educació, la societat interessada i egoista, ser qui volen els altres que siguis sense ser tu mateix, els conflictes interns en l’adolescència i, per últim, et motiven a seguir el camí que tu has escollit respecte al teu futur.

La idea central és que qualsevol persona es pot relacionar amb aquests aspectes fent reflexionar a un mateix. El poder identificar-te amb aquestes lletres fa sentir-te més humà, més persona. Són situacions reals que ens trobem cada dia. Pots sentir la passió i sentiments d’aquella persona que canta juntament amb la melodia, amb més empatia. Veus que és com tu, i et sents recolzat en els teus pensaments.

En conclusió, penso que a vegades les melodies només acompanyen les lletres que, per a mi, tenen més pes que els altres elements. A vegades, tan sols el significat d’un tema, aconsegueix que t’agradi aquest.

”Sé que no és fàcil però grava-ho al teu pit.
Si sembla que t’estavellaràs, trepitja més fort, noi.”

Ariadna Fernández

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Actualment les xarxes socials són una eina molt utilitzada per tothom,  especialment pels adolescents. S’utilitza principalment per estar en contacte amb les persones, compartir fotos, pensaments, moments… Però, són segures i bones per la nostra salut?

Segons el meu punt de vista, una xarxa social  és un bon lloc per connectar-nos de manera ràpida i efectiva amb els amics, compartir coses i conèixer gent nova, això sí, sempre amb prudència, ja que tota la informació estarà exposada a tothom que utilitzi la xarxa social, i a vegades això es pot tornar en la nostra contra, fins al punt de sofrir assetjament o ciberbullyng.

Una altra cosa destacable és que això moltes vegades ens fa estar sempre enganxats i ens crea una necessitat per estar sempre connectats i per compartir absolutament tot el que fem a la nostra vida, i això es pot convertir en una malaltia.

Finalment vull dir que la nostra societat en fa un ús excessiu, i que hauríem començar a deixar aquest “món virtual” i començar a fixar-nos en el món que ens envolta.

Paula Castillo

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Què és per a tu l’homosexualitat?
Una malaltia o una orientació sexual?
Per a mi l’homosexualitat és una orientació sexual, en la qual et sents atret per una persona del teu mateix sexe. Però mai he arribat a pensar que és una malaltia, i la gent que ho pensa, vull dir que està demostrat científicament que no és cap malaltia.
Crec que en el segle XXI aquesta orientació sexual ja hauria d’estar ben vista, però encara hi ha gent que la veu malament.
Què passa si dues persones del mateix sexe s’estimen?
Crec que res, no estan fent mal a ningú, ni estan fent res dolent al món o a la societat. Som persones, i cada persona és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, la felicitat de cadascú té un camí, que no és igual que el d’altres persones.
Avui dia molts joves viuen aterrats, perquè si algú s’assabenta del seu petit ”secret” pensen que poden passar moltes coses dolentes, viuen ocults pensant com si alguna cosa estigués malament amb ells, molts arriben a suïcidar-se. Que persones s’hagin de suïcidar per això, és patètic.
A més a més, crec que els pares deurien ensenyar als seus fills des de petits, que una dona que estima a una altra o un home que estima a un altre està bé.
L’heterosexualitat i l’homosexualitat són com el bikini i la roba interior, són el mateix, però un és acceptat en públic i l’altre no.

Alex Casanova

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Aprofitant el reportatge sobre com Rajoy va mirar a Alberto Rodríguez, diputat de Podemos, aquesta setmana dedicaré la secció “I tu què hi dius?” per opinar sobre l’aspecte físic i la seva importància a la nostra societat.

Jo opino que avui en dia les primeres impressions són més importants del que haurien de ser. En primer lloc, la societat ens fa classificar a una persona, automàticament, per si vesteix d’una manera o d’una altra. No hi ha millor exemple que la mirada del nostre “estimat” president. No obstant això, hi ha gent que no relaciona la personalitat amb un embolcall.

En segon lloc, tenim tendència a pensar que una persona que vesteix d’una manera té l’autoestima baixa o té pocs diners, com anava dient, només són estereotips, ja que, una persona que té diners no té perquè gastar-los en roba, ni en aparences.

Per últim, crec que és difícil, però això pot canviar amb petites coses, com un diputat amb rastes, una advocada amb tatuatges, un metge amb pírcings, … Hem de començar a ser nosaltres mateixos sense por a ser jutjats, i desafiar així a aquells que ens volen vendre la imatge del que és perfecte, segur i fiable.

Marina Carrillo

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

El nadal és una festivitat cristiana on es celebra el naixement de Jesús a tot el món, tot i que actualment la majoria de persones no tenen tant en compte el motiu d’aquesta celebració i també, hi ha gent que no tenen el coneixement sobre la relació amb l’origen religiós. Aquestes festes comencen el dia 24 de desembre amb la nit de Nadal i acaben el dia 6 de gener amb l’arribada dels reis.

Existeixen moltes maneres de gaudir d’aquest festeig, però en el meu cas, tradicionalment ho celebro amb la família, amb això vull dir que tenim l’oportunitat de reunir-nos tots junts gràcies aquestes dates ja que en alguns casos per distància o per treball no podem fer-ho.

En canvi, després d’estar amb la família també em ve de gust veure i estar amb els amics perquè amb ells és una manera diferent de celebrar-ho, pel fet que tinc més confiança i puc ser jo mateixa i sobretot quan anem als llocs on hi ha música per ballar i passar-ho bé.

Tot i això, reafirmo el que he mencionat anteriorment acceptant que no totes les persones ho celebren com jo, ja que tenen una percepció diferent a la meva.

Paula Aguirrebengoa

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »