Les Barraques Digitals

Molts diuen que soc dolent, però no ho soc. Molts diuen que soc diferent, però no ho soc. Molts diuen que estic boig, però no ho estic. Em sento sol, camino sol; sense ningú que em consoli, sense ningú que m’estimi. Jo solia ser normal, com tu, és curiós perquè sempre he odiat ser part del normal de la multitud. Has d’apreciar el que tens, has de pregar perquè mai hagis de sentir el que sento: Odi, depressió, abandó, traïció … Tu  tens vida, tens esperança, jo ja he perdut aquestes coses per culpa d’un dement, ell és l’únic que en veritat és dolent, no jo.

Ell em va robar la meva vida, la meva esperança, el meu tot; em va deixar a la putrefacció després de fer el seu maleït experiment. Em va donar la benvinguda amb els braços oberts, em va prometre una nova vida, millor que la que havia viscut abans, ell em va mentir, em va robar tot de mi. Encara recordo el dia, jo era un jove acabat de sortir de l’escola preparatòria, el sol brillava, tots m’odiaven, sentia com tots em jutjaven. El meu camí a casa durant l’últim dia de l’escola va ser un infern, com de costum, els nois que passaven al meu costat es ficaven amb mi.

Un pensament va passar per la meva ment, aquest pensament poc a poc em matava de totes maneres, per què no fer-ho ràpid i sense dolor ?, estava encegat pel dolor, si hagués sabut llavors el que sé ara mai m’hagués atrevit a prendre aquesta corda del meu soterrani, ¿però on fer-ho ?, no a casa meva, jo odiava la meva mare, però no prou per causar-li un trauma. Així que vaig sortir de casa i em vaig dirigir a la ciutat a la part més remota i dins d’un carreró em vaig disposar a acabar amb la meva vida. Un home se’m va creuar i aquí va començar el malson:

—Jove, ¿què fas?

—Posar fi a això. —Vaig respondre.

—Vine amb mi, crec que et puc ajudar.

—¿Ajudar-me?, si només ets un ancià solitari, deixa’m morir en pau.

—Puc deixar-te fer-ho. —Va dir amb veu ronca.

—Vine.—Va dir estirant-me del braç

Vaig intentar lluitar perquè no m’arrossegués però vaig caure i vam entrar a un edifici i va tancar amb clau.

—Jove, et puc ajudar, sé com et sents, escolta’m si us plau.

—Està be però afanya’t.

—Una vida és una cosa preciosa, però què diries si jo t’oferís una vida nova i de franc.

—Jo diria que on cony m’inscric.

—He estat fent una investigació sobre l’anatomia humana i després de uns quants experiments, crec que he dominat la manipulació de la forma humana. Crec que puc convertir-te en qualsevol cosa o qualsevol persona que desitgis. Clar, sota certes circumstancies.

—¿Com quals?

—Primer firma aquí.

—¿Què passa si no vull?

—En això rau la segona circumstància, tu no tens elecció.

—¿Què?

—Ja m’has escoltat volgut amic… —Va treure una xeringa amb un líquid verd.

—Ara estigues quiet.

Vaig intentar córrer, vaig intentar cridar, però ell hem va agafar i hem va enterrar la xeringa al meu coll, llavors es va tornar tot negre.

Hem vaig despertar a una càmera de cristall i per alguna raó estava vestit amb un esmòquing. Segons desprès de que em despertés, ell va entrar a la habitació amb una bata de laboratori.

—Hola, amic, ¿vas tenir una bona migdiada?

—¿On soc?

—Això no és del teu interès, tot el que tens que fer és seure i deixar que em faci càrrec de tot el treball.

—¿Què m’estàs fent, psicòpata? Quan surti d’aquí et mataré—No et tinc por, tu et quedaràs aquí mentre jo faig història.

—¿Història?

—Sí, quan aconsegueixi fer una transformació de tot el cos en tu.

Va tocar un interruptor i va començar a parlar en un micròfon—Provant, provant, comencem amb l’experiment 84-B.

—¿Què dimonis estàs fent?

—Els signes vitals del subjecte, semblen ser normals, la seva freqüència cardíaca s’ha disparat, però, l’activitat cerebral és alta i els nivells d’insulina són normals.

—¡Deixa’m anar!

—Llest per començar amb l’experiment.— Es va donar la volta per accionar una palanca

—Activant primer nus.

Un raig d’energia va començar a perforar el meu cos, trencant el meu ser en trossos, no podia cridar, la meva visió es va tornar borrosa i de sobte estava cec.

—L’aparença del subjecte comença a deformar-se, activació del segon nus.

El dolor estava augmentant, vaig sentir com la meva boca i els meus ulls es tancaven.

—La cara del subjecte està completament transformada, activació B. Una sirena sonava, “ERROR, ERROR”, ell va cridar:

—No !, la cara i les extremitats no s’han desenvolupat plenament, he de avortar l’experiment.

L’últim que vaig escoltar va ser un gran crit.

Em vaig despertar, aquest cop en les runes d’aquell lloc, amb prou feines podia veure, era com si una pantalla d’algun tipus em tapés els ulls. Sentia la boca com si hagués estat cosida amb agulla i fil, no podia respirar, ja que el meu nas s’havia tancat també, però d’alguna manera no tenia la necessitat de respirar.

Em vaig aixecar, els meus braços i cames se sentien estranys, em va prendre gairebé un minut tornar a prendre el control sobre ells, llavors vaig començar a caminar entre les runes.

Un ordinador destrossat jeia al costat d’un peu desmembrat, un rastre de sang em va portar a un passadís i després a una porta, podia sentir sorolls, vaig obrir la porta i vaig veure un policia aixecar algunes coses, es va girar i em va veure, va cridar i va sortir corrent.

Jo vaig intentar cridar-li que es detingues, però no vaig poder parlar, així que el vaig perseguir, a mesura que corria vaig sentir com si les meves cames estiguessin canviant, com si estiguessin creixent mentre em movia. Aviat vaig aconseguir al policia i vaig tractar de prendre-ho de l’espatlla, 1 tentacle va sortir de mi i li va travessar el pit, em va maleir i va caure.

“¿Què ha passat?” vaig pensar.

Vaig mirar el cadàver, un forat molt gran es trobava en el seu pit, no el vaig poder ajudar.

Vaig continuar seguint el rastre de sang fins que em vaig trobar amb el cos de l’home, ell va ser aixafat amb una biga, vaig intentar aixecar-la, en aquest moment els tentacles van tornar a sortir, van aixecar la biga sense gaire esforç i van llançar el cos de l’home amb molta força cap a la paret i em va esquitxar una pluja de sang.

Vaig mirar per totes bandes buscant un lloc per on escapar, però era un carreró sense sortida, vaig seguir buscant fins que em vaig trobar en una cambra de bany, era el que necessitava per a rentar-me la sang. Em vaig mirar al mirall i em vaig adonar que ja no tenia una cara.

Jo visc en els malsons d’adolescents i adults per igual, tot per culpa d’aquest maleït. Poc després d’aquesta experiència he anat descobrint els meus veritables poders, puc estirar els braços i les cames, també puc produir tentacles de la meva esquena.

Després de tot el que he viscut jo només vull un amic, així que busco persones, nens, ells són els únics que no em veuen amb temor, però no sempre puc controlar el meu cos, de tant en tant m’equivoco i algú mor, però no és culpa meva, jo només busco companyia.

M’agraden les fotografies, m’agrada entrar-hi, sempre hi ha persones que fan fotos de la vida silvestre, així que vaig decidir viure als boscos, però sempre que m’acosto a una persona per veure com vaig sortir a la foto, ells corren i una cosa porta a una altra i una persona més mor a les meves mans.

Juro que aquesta no és la meva intenció, però he perdut el sentit de… Bé, de tot. Ja no sé com ser una persona, les coses sempre són dolentes al voltant de mi, sembla que sempre vaig a matar algú.

Només vull demanar-te un favor, quan em vegis no fugis, de fet has de córrer cap a mi i donar-me la benvinguda, això significaria molt per a mi i això podria salvar la teva vida.

Però ¿Com sabràs que sóc jo? Pots fàcilment buscar-me, només has d’anar a Google i escriure Slenderman.

Ferran i Raquel

Filed under: Expedient Paranormal | Leave a comment »