Les Barraques Digitals

Aquest divendres passat vam celebrar els 10 anys de vida del nostre institut. Va ser un dia especial on tots els membres que han anat passant per aquesta casa es van poder retrobar i recordar bells temps.

Algú pot pensar que 10 anys són pocs, però pels que hem vist créixer aquesta família considerem que són molts, i que qualsevol motiu és bo per celebrar: recordar els alumnes, tots i cadascun d’ells s’han endut la llavor del seu aprenentatge i la seva experiència, no podem oblidar que els alumnes passen una etapa molt important de la seva vida en aquestes parets i, això fa que les seves vivències no passin desapercebudes, tot és viscut amb molta intensitat. Per altra banda, hi ha els professors, els antics i els presents, aquests també són una part important d’aquesta família, amb la seva tasca professional i, també, personal es completa l’aprenentatge de molts joves. Un altre ingredient imprescindible són les famílies, ja sigui amb els membres de l’AMPA com no, participen i col·laboren per un objectiu comú. I per últim, no podem oblidar l’equip directiu, els que des de l’inici van apostar per un projecte educatiu, amb il·lusió i entusiasme, que han sabut mantenir al llarg del temps.

Tota aquesta combinació, sumant els esforços de tothom han desembocat en aquest resultat tan emotiu que es va poder viure divendres: rialles, abraçades, petons, anècdotes… aquesta barreja d’emoció i alegria, de nostàlgia i tristesa és el que es podia veure en els ulls dels assistents. Puc dir, sense equivocar-me, que tots i cadascuna de les persones que van venir ho van fer de cor, perquè en tenien ganes i perquè al final del viatge el que queda és el sentiment, el record, l’emoció i la nostàlgia d’un temps passat junts.

Així doncs, queda claríssim que més que celebrar 10 anys de vida del Marta Mata, vam celebrar el temps que hem compartit, i on cadascú ha donat el millor de si mateix per poder avançar com a persones i com a societat.

El futur està assegurat, tenim un bon planter!!!

FELICITATS A TOTHOM I VISCA EL MARTA MATA!

Montse Morcillo

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Aquesta setmana parlarem sobre els refugiats de Síria, tema que surt als diaris i a la televisió diàriament.

Quan va començar la guerra?

Es va iniciar a principis de 2011 i encara continua.

Qui lluita? 

En aquesta guerra es van enfrontar en el seu inici les Forces Armades de Síria del govern del president sirià, Baixar al-Assad, contra grups armats rebels de diversa índole, coneguts a Occident com l’«oposició siriana». Més endavant, nombrosos grups i combatents dels «rebels» es van unir als jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant -EI (Estat Islàmic) en espanyol; ISIS en anglès-, també conegut com Daesh, el que li va permetre a aquest últim expandir i envair vastes extensions de Síria des de les zones que ja ocupava a l’Iraq.

Quants refugiats fugen a Europa?

A mitjans de 2013, més de 2.000.000 de persones havien escapat de Síria a altres nacions, el 50 % dels refugiats són menors de 18 anys.

D’on provenen els refugiats?

La majoria dels refugiats provenen de Síria, Afganistan o Eritrea.

On van als refugiats?

Bàsicament arriben a Itàlia i Grècia, països que estan desbordats per la situació. Últimament la Unió Europea està pagant a Turquia per tal que assumeixi gran part dels refugiats i faci de contenció.

Què fa Europa?

Mentre milers de persones fugen desesperades del seu país, Europa inverteix més en contenir-les i evitar que entrin que no pas a ajudar-les i oferir-les un lloc segur on poder continuar la seva vida.

La meva opinió és que em sorprèn que Europa tanquin les portes als refugiats. Són gent que ha fugit del seu país per tenir una possibilitat de sobreviure al desastre de la guerra. No venen a Europa per gust. Han hagut de fer un llarg camí i perillós, i nosaltres destruïm les poques esperances que tenen. No recordem que no fan tants anys nosaltres érem els refugiats. El que s’està fent des d’Europa… sense paraules.

Raquel Ortiz

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

En un obrir i tancar d’ulls em trobo a cinc setmanes d’acabar una de les etapes més importants de la meva vida, l’ESO. Em pregunto quin serà el meu futur. És lògic que ja m’he plantejat el que vull estudiar l’any vinent, però la meva por de començar una etapa nova s’apodera de mi. 

Em costa assimilar que he de deixar el meu institut per anar a un altre en el qual no conec a ningú. Per una part estic orgullosa de tot el meu esforç donat aquests quatre anys i de les noves amistats que m’emporto. Però per una altra part estic trista per deixar el meu segon lloc de suport que tinc a l’institut.

Sóc jo la que decideixo quina serà la meva nova meta que vull aconseguir. Evidentment, vull arribar a la universitat i per mi el camí més fàcil i que em veig capacitada per fer-ho és anant al batxillerat. Quan l’institut m’ha fet escollir l’itinerari per cursar a 4t d’ESO he escollit el que més m’agradava i també depenent de si les meves amigues l’escollien. En canvi, quan m’han preguntat què agafaré per batxillerat, m’ho he pensat molt bé i he decidit agafar la branca de lletres pures perquè és el que m’apassiona i el que gaudiré més estudiant. Aquest cop he mirat per mi i pel meu futur sense donar-li importància als estudis de les meves amigues, ja que crec que aquest seria el batxillerat correcte per accedir als estudis que jo vull fer, educació primària.

Espero que l’etapa que començaré l’any vinent,valgui tant la pena com la que deixo guardada al meu llibre de la meva passada per l’ESO.

Júlia Romero González

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Els videojocs són sempre catalogats com “hobbys” negatius, però és això veritat?

Un videojoc és una eina la qual ens permet passar hores de diversió, amb companyia o tu sol, però no són dolents, jugar a un videojoc agressiu no et fa ser una persona agressiva, de fet, ajuda a alleugerir-nos de l’estrès, a més que jugar a diferents tipus de videojocs fa que la nostra matèria gris del cervell es faci més gran.

En la meva opinió jugar a videojocs com a “hobby” no és dolent, ja que et millora capacitats del teu cos com l’agilitat mental, la capacitat de reacció,… però com tot a la vida, l’excés és dolent.

Gerard Reyes

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Aquesta setmana, he decidit donar la meva opinió sobre la llei de l’avortament, ja que penso que és un tema força interessant i molt parlat.

A Espanya, l’avortament induït ha sigut una pràctica que no sempre ha estat regulada. Quan ho ha estat, s’ha considerat com a pràctica penalitzada. El Codi Penal Espanyol de 1822, establia penes de reclusió tant per les persones que facilitaven la pràctica de l’avortament com per a les dones que avortaven.

Actualment, ja no està penalitzada i em sembla bé, ja que crec que cada dona té dret a decidir sobre el que ha de fer amb el seu cos, i més quan és ella la que ha de portar un nen/a al món. Sí que és veritat, que hi ha casos i casos i que no totes les dones que es troben o s’han trobat algun cop en aquesta situació han tingut o tenen les mateixes raons per fer-ho.

Hi ha molta gent que pensa que  avortar és assassinar una criatura, però us posaré un exemple perquè entengueu la meva opinió. Imagineu-vos que una dona es queda embarassada i el metge li diu que el seu nadó naixerà amb una malaltia molt greu i en un futur no podrà fer vida normal, llavors ella per evitar el patiment del seu fill avorta. No creieu que és una bona opció, per tal d’afavorir les condicions de vida del petit?

Per acabar, he de dir que encara que estic a favor de l’avortament, crec que és un tema molt seriós que s’ha de dur a terme amb coherència i pensant bé les causes per les quals es vol fer.

Paula Plana

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Primer de tot cal especificar a què ens referim amb les noves tecnologies, també conegudes per TIC (Tecnologia de la Informació i Comunicació).

El concepte noves tecnologies pot ser molt ampli i popularment engloba tant les tecnologies d’última generació com aquelles que ja fa molt de temps que formen part de les nostres vides. Em refereixo a l’Internet, els videojocs, els blocs, el Facebook, a les wikis, youtube, WhatsApp els programes de missatgeria instantània, etc. Una llista interminable d’elements que s’han anat incorporant a la nostra vida fent una sèrie de canvis que han modificat el nostre estil de vida comparat als dels nostres avantpassats.

Les noves tecnologies han sigut revolucionàries en tipus de vida de la gent, i per tant han aportat certs avantatges però també certs inconvenients. Les noves tecnologies han millorat les comunicacions, resulten molt més ràpides. Les persones podem escriure’ns emails, xatejar, parlar via internet de forma totalment immediata. Ens hem beneficiat tots, un clar exemple són les famílies que es troben a Europa i contacten amb els seus familiars de fora, interessos i crear grups que es comuniquen via internet.

Però quan parlem de tothom, no estem parlant amb propietat. Les persones que poden accedir a les noves tecnologies no és la gran majoria. Bé sigui per raons econòmiques o sigui perquè no hi estan acostumades a utilitzar-les, si parlem d’edats, sol ser la població més jove aquella que l’utilitza.

Personalment, jo estic a favor de les noves tecnologies però només quan respecten a les persones i no les remplacen o suposen un obstacle en les relacions entre aquestes. És a dir, només si es fa un bon ús, les noves tecnologies poden ser beneficioses. Ja que últimament els empleats de fàbriques en cadena estan sent reemplaçats per màquines, ja que a les màquines no se les ha de pagar un sou.

Blai Menchén

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

L’assetjament escolar és qualsevol forma de maltractament psicològic, verbal o físic, que s’acostuma a fer a l’escola.

Els protagonistes d’aquests casos solen ser nens o nenes en procés d’entrada a l’adolescència.

En la meva opinió, patir assetjament escolar és una de les etapes que pitjor et pot passar, ja que l’adolescència  és l’etapa on has de disfrutar amb els teus amics i comences a ser madur. 

Des del meu punt de vista, els que provoquen aquest assetjament, solen ser aquelles típiques persones populars de l’escola i volen sentir-se superiors als altres fent aquell tipus de coses, però en realitat no s’adonen que l’únic que fan és fer mal a les persones.

Una persona que pateix assetjament escolar acostuma a ser el que no tenen amics, o els agrada un altre tipus de coses que no són molt vistes, en el món actual solen dir-los “friquis”, o bé les que no es senten bé amb el seu físic.

Com torno a dir, una persona que sofreix assetjament escolar, pot patir moltes coses, com depressió, bulling i anorèxia, o que aquella persona es vulgui suïcidar…

En aquests casos la millor ajuda que pot rebre aquesta persona és la de la seva família i amics, perquè s’adoni que no està sol/a.

Veig massa injust que una persona no pugui disfrutar de la seva adolescència per culpa de persones que volen “fastidiar” la seva vida, mentre ells s’ho passen bé destrossant-la.

En una part, els professors, crec que han de posar més de la seva part i reaccionar si veuen que una persona està patint assetjament escolar i intentar ajudar-la.

En conclusió, tinc esperança de què algun dia la gent ja no pateixi aquesta situació i pugui viure feliçment la seva adolescència, i que la gent sigui molt més empàtica, ja que no s’imaginen com de malament que es passa no viure tranquil·la sense saber el que et diran o el que et passarà el dia de demà.

Clàudia Liñán 

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

En aquesta societat segueix havent-hi  transfòbia i homofòbia, jo crec que no n’hi ha tant com abans però jo no veig bé que segueixi havent-hi aquest concepte. En l’antiguitat els homosexuals eren perseguits i liquidats per gran part de la societat però, per sort aquest concepte va anar canviant la visió d’aquesta condició, va anant desapareixent. 

Però no ha de desaparegut del tot. Per exemple, un cas que una parella homosexual estava asseguda en un banc d’un parc donant-se la mà i un grup de persones van començar a insultar-les i a llançar-los pedres i després li van donar una pallissa.
Jo espero que algun dia tot canviï i s’aconsegueixi per fi l’acceptació per als homosexuals i transsexuals.

Daniel Ferrero

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Actualment, el món del futbol ha canviat molt. Ara hi ha nous jugadors, nous equips (com als Estats Units) i noves maneres de jugar. També hi ha molts “sponsors”, contractes i drets televisius. Però una de les coses que fan molt atractiu i a la vegada empitjora el futbol són els fitxatges. Els fitxatges no són coses noves, però han canviat molt.

Abans els fitxatges no eren tan cars (comparats amb els d’ara). Per exemple, Ronaldinho Gaúcho, un dels millors jugadors de la història del futbol, va arribar al FC Barcelona per uns 24 milions d’euros. Actualment, un jugador “top” costa com a mínim 70-80 milions d’euros. Això va canviar quan l’11 de juny de 2009 el Reial Madrid va explotar el mercat. Va fitxar a un dels actuals millors jugadors del món: Cristiano Ronaldo. El club blanc va pagar al Manchester United 104,7 milions d’euros, encara que el seu president, Florentino Pérez, va dir que els hi va costar 96,9 milions d’euros (que igualment és una bogeria). La següent “bomba” la va fer el Barça el 26 de maig del 2013, quan van fitxar a Neymar Jr, de 21 anys, en teoria per 57 milions d’euros. Després del polèmic fitxatge s’ha dit que va costar 100,7 milions d’euros. No obstant, no hi ha res oficial, ja que encara s’estan fent judicis. L’última “bomba” la va tornar a fer el Reial Madrid, quan l’1 de setembre de 2013 va fitxar a Gareth Bale, pagant 99,7 milions d’euros. Florentino Pérez va tornar a mentir dient que va costar 91 milions d’euros.

Des d’aquests tres fitxatges el futbol ja no ha tornat a ser el que era. Ara importen més els diners que els partits, i no està bé, perquè el futbol no es juga als despatxos, sinó al camp.

Carles Fernández Puigdollers

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Segons el diccionari, la música és ”l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.”

Sens dubte, la definició és correcta, però… La música sola pot ser un art apreciat per tothom? Un dels pilars fonamentals perquè una cançó pugui agradar al públic, en general, és la veu. Segons la meva experiència, aquesta no ha sigut la raó principal per la qual m’han agradat molts dels temes musicals que escolto avui en dia.

En el meu cas, la majoria de composicions que escolto no són en castellà, català o anglès; sinó en un altre idioma. Sent honestos, la veu és important. Però no hi ha major satisfacció que saber el missatge darrere la seva lletra.

Per exemple, les lletres del grup que més escolto són creades per ells mateixos, la qual cosa recolza encara més l’opinió que donaré més endavant.

D’entrada, avui en dia, pràcticament, totes les cançons que la gent escolta són d’amor. Per una banda, crec que són lletres boniques que agraden a molta gent (i a mi també m’agraden). No obstant, per l’altra, crec que hi ha temes que són més importants a tractar com la societat. Per això, admiro el grup que abans he esmentat.

Aquesta banda (composta per joves) es dedica a escriure sobre temes com els problemes en l’educació, la societat interessada i egoista, ser qui volen els altres que siguis sense ser tu mateix, els conflictes interns en l’adolescència i, per últim, et motiven a seguir el camí que tu has escollit respecte al teu futur.

La idea central és que qualsevol persona es pot relacionar amb aquests aspectes fent reflexionar a un mateix. El poder identificar-te amb aquestes lletres fa sentir-te més humà, més persona. Són situacions reals que ens trobem cada dia. Pots sentir la passió i sentiments d’aquella persona que canta juntament amb la melodia, amb més empatia. Veus que és com tu, i et sents recolzat en els teus pensaments.

En conclusió, penso que a vegades les melodies només acompanyen les lletres que, per a mi, tenen més pes que els altres elements. A vegades, tan sols el significat d’un tema, aconsegueix que t’agradi aquest.

”Sé que no és fàcil però grava-ho al teu pit.
Si sembla que t’estavellaràs, trepitja més fort, noi.”

Ariadna Fernández

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Actualment les xarxes socials són una eina molt utilitzada per tothom,  especialment pels adolescents. S’utilitza principalment per estar en contacte amb les persones, compartir fotos, pensaments, moments… Però, són segures i bones per la nostra salut?

Segons el meu punt de vista, una xarxa social  és un bon lloc per connectar-nos de manera ràpida i efectiva amb els amics, compartir coses i conèixer gent nova, això sí, sempre amb prudència, ja que tota la informació estarà exposada a tothom que utilitzi la xarxa social, i a vegades això es pot tornar en la nostra contra, fins al punt de sofrir assetjament o ciberbullyng.

Una altra cosa destacable és que això moltes vegades ens fa estar sempre enganxats i ens crea una necessitat per estar sempre connectats i per compartir absolutament tot el que fem a la nostra vida, i això es pot convertir en una malaltia.

Finalment vull dir que la nostra societat en fa un ús excessiu, i que hauríem començar a deixar aquest “món virtual” i començar a fixar-nos en el món que ens envolta.

Paula Castillo

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Què és per a tu l’homosexualitat?
Una malaltia o una orientació sexual?
Per a mi l’homosexualitat és una orientació sexual, en la qual et sents atret per una persona del teu mateix sexe. Però mai he arribat a pensar que és una malaltia, i la gent que ho pensa, vull dir que està demostrat científicament que no és cap malaltia.
Crec que en el segle XXI aquesta orientació sexual ja hauria d’estar ben vista, però encara hi ha gent que la veu malament.
Què passa si dues persones del mateix sexe s’estimen?
Crec que res, no estan fent mal a ningú, ni estan fent res dolent al món o a la societat. Som persones, i cada persona és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, la felicitat de cadascú té un camí, que no és igual que el d’altres persones.
Avui dia molts joves viuen aterrats, perquè si algú s’assabenta del seu petit ”secret” pensen que poden passar moltes coses dolentes, viuen ocults pensant com si alguna cosa estigués malament amb ells, molts arriben a suïcidar-se. Que persones s’hagin de suïcidar per això, és patètic.
A més a més, crec que els pares deurien ensenyar als seus fills des de petits, que una dona que estima a una altra o un home que estima a un altre està bé.
L’heterosexualitat i l’homosexualitat són com el bikini i la roba interior, són el mateix, però un és acceptat en públic i l’altre no.

Alex Casanova

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

Aprofitant el reportatge sobre com Rajoy va mirar a Alberto Rodríguez, diputat de Podemos, aquesta setmana dedicaré la secció “I tu què hi dius?” per opinar sobre l’aspecte físic i la seva importància a la nostra societat.

Jo opino que avui en dia les primeres impressions són més importants del que haurien de ser. En primer lloc, la societat ens fa classificar a una persona, automàticament, per si vesteix d’una manera o d’una altra. No hi ha millor exemple que la mirada del nostre “estimat” president. No obstant això, hi ha gent que no relaciona la personalitat amb un embolcall.

En segon lloc, tenim tendència a pensar que una persona que vesteix d’una manera té l’autoestima baixa o té pocs diners, com anava dient, només són estereotips, ja que, una persona que té diners no té perquè gastar-los en roba, ni en aparences.

Per últim, crec que és difícil, però això pot canviar amb petites coses, com un diputat amb rastes, una advocada amb tatuatges, un metge amb pírcings, … Hem de començar a ser nosaltres mateixos sense por a ser jutjats, i desafiar així a aquells que ens volen vendre la imatge del que és perfecte, segur i fiable.

Marina Carrillo

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »

El nadal és una festivitat cristiana on es celebra el naixement de Jesús a tot el món, tot i que actualment la majoria de persones no tenen tant en compte el motiu d’aquesta celebració i també, hi ha gent que no tenen el coneixement sobre la relació amb l’origen religiós. Aquestes festes comencen el dia 24 de desembre amb la nit de Nadal i acaben el dia 6 de gener amb l’arribada dels reis.

Existeixen moltes maneres de gaudir d’aquest festeig, però en el meu cas, tradicionalment ho celebro amb la família, amb això vull dir que tenim l’oportunitat de reunir-nos tots junts gràcies aquestes dates ja que en alguns casos per distància o per treball no podem fer-ho.

En canvi, després d’estar amb la família també em ve de gust veure i estar amb els amics perquè amb ells és una manera diferent de celebrar-ho, pel fet que tinc més confiança i puc ser jo mateixa i sobretot quan anem als llocs on hi ha música per ballar i passar-ho bé.

Tot i això, reafirmo el que he mencionat anteriorment acceptant que no totes les persones ho celebren com jo, ja que tenen una percepció diferent a la meva.

Paula Aguirrebengoa

Filed under: I tu què hi dius? | Leave a comment »