La història de Barbora Skrlová


Aquesta història potser és coneguda per la pel·lícula estrenada el 2009 La huérfana.

Resultado de imagen de la huerfana
Pel·lícula  La Huérfana


Ens situem  a La República Txeca. Barbora Skrlová era una noia amb problemes a la glàndula pituïtària que afectava les hormones, semblava una nena de tretze anys. La seva infància no se sap molt però el que sí se sap, és que va ser una nena molt problemàtica, fins i tot, va ingressar en un psiquiàtric. Era molt intel·ligent i va utilitzar la seva malaltia per robar a la gent. Un dia es va fer passar per una nena maltractada i orfena, en aquell moment Klara Mauerová una jove estudiant de pedagogia a la universitat. La jove estudiant va decidir adoptar-la i la va portar a Kuřim. Ella vivia amb la seva germana Katherine i els seus dos fills.

Imagen relacionada
Barbora i Klara 


Uns dies després de l’arribada de Barbora a la seva nova casa va sentir gelosia dels dos nens i els culpava de tots els desastres que feia la mateixa Skrlová. Des de petites les germanes Mauerová tenien al·lucinacions de Joana d’Arc i això feia que la “nena” poguessin ficar-les en una secta. Barbora estava obsessionada amb el conte d’Hansel i Gretel i va ordenar a les germanes ficar els dos nens en dues gàbies i  després engreixar-los per menjar-los juntament amb la secta.
Barbora va comprar un vigila bebés i va enfocar als dos infants. Els veïns van comprar la mateixa càmera per veure el seu petit fill. Però en una nit no va enfocar el seu nen sinó als fills de la veïna desnodrits i en una gàbia. Ràpidament van trucar la policia. Quan la policia va arribar es van trobar una nena plorant desesperadament, justament aquesta nena era Barbora Skrlová. Es va escapar abans que poguessin sospitar d’ella. Va passar la frontera amb l’ajuda de la secta. Va viatjar a Noruega, es va engreixar i es va fer passar per un nen anomenat Adam. La va adoptar una altra família però amb la

Resultado de imagen de barbora skrlová
Barbora en el judici 

seva actitud va ser delatada. Finalment Barbora va ser empresonada cinc anys. El 2011 va sortir de la presó per la seva bona actitud. Actualment ningú sap on és ni l’aspecte de Barbora Skrlová.

 

Carla Punzano i Victor  Camacho

 

THE RAKE/EL RASTRILLO

Resultat d'imatges de the rake

Acabava d’arribar d’un viatge el 4 de juny,  estàvem cansats de conduir tot el dia, així que vam posar els nens al llit i vam anar a dormir. A les 4 del matí em vaig aixecar amb la idea de que el meu espòs havia anat al lavabo, així que vaig intentar posar bé els llençols despertant-lo, li vaig demanar disculpes, quan em va veure va treure els peus de la vora del llit, jo no entenia res, quan la meva vista es va acostumar vaig veure al peu del llit un ser que semblava un home nu o un gos sense cabell,

Imagen relacionada

la seva posició era esgarrifosa, però més que por, sentia pena, sentia la necessitat d’ajudar-lo. De cop i volta es va abalançar a 5 cm del meu espòs, per mig minut, només el va observar, es va aixecar i va anar corrent cap el passadís en direcció a l’habitació dels nens, vaig cridar i vaig anar darrere seu però quan vaig arribar el vaig veure a menys de 6 cm, geperut, tot ple de sang, tenia la meva filla, la Clara.

La va tirar bruscament, i va fugir quan el meu espòs va disparar amb la seva arma, la Clara estava conscient però amb esforç, vam trucar a l’ambulància i vam intentar parar l’hemorràgia inútilment, el meu espòs estava desesperat, jo no em podia moure mirant com la vida de la meva filla arribava a la seva fi, i el seu germà observant-ho tot. El meu espòs, cansat d’esperar va agafar a Clara i se la portar a la camioneta i va anar en direcció a l’hospital, vaig estar segura d’escoltar-la dient: Ell es The Rake, en una fluixa i deixada veu, abans de que el meu espòs se l’emportés. Ells van impactar violentament contra un camió de càrrega, van morir gairebé instantàniament.

En pocs dies la notícia es va tornar famosa, la policia va ajudar al principi, i el diari local va agafar molt interès, però res va ser publicat, quan vam tornar a casa vaig començar a buscar informació per mi mateixa, vaig trobar bastantes famílies que havien passat per alguna cosa semblant, em van dir que The Rake visitava més d’una vegada a la mateixa persona. Moltes persones van dir que The Rake els va parlar, la meva filla incluida, això hem va arribar a pensar que si ens havia visitat mes de una vegada.

Vaig posar una gravadora digital a prop del meu llit cada nit, durant tres mesos, a les dues setmanes ja estava acostumada al soroll del somni, al final del primer mes vaig escoltar una veu aguda i estrident, ningú més la va escoltar, no vaig entendre molt, però jo ja l’havia escoltat abans, va ser aquell dia, el dia en el que la meva filla Clara va morir a les seves mans.

Ferran i Raquel

EL ORIGEN DE SLENDERMAN: EL EXPERIMENTO 84B

Resultat d'imatges de slenderman

Molts diuen que soc dolent, però no ho soc. Molts diuen que soc diferent, però no ho soc. Molts diuen que estic boig, però no ho estic. Em sento sol, camino sol; sense ningú que em consoli, sense ningú que m’estimi. Jo solia ser normal, com tu, és curiós perquè sempre he odiat ser part del normal de la multitud. Has d’apreciar el que tens, has de pregar perquè mai hagis de sentir el que sento: Odi, depressió, abandó, traïció … Tu  tens vida, tens esperança, jo ja he perdut aquestes coses per culpa d’un dement, ell és l’únic que en veritat és dolent, no jo.

Ell em va robar la meva vida, la meva esperança, el meu tot; em va deixar a la putrefacció després de fer el seu maleït experiment. Em va donar la benvinguda amb els braços oberts, em va prometre una nova vida, millor que la que havia viscut abans, ell em va mentir, em va robar tot de mi. Encara recordo el dia, jo era un jove acabat de sortir de l’escola preparatòria, el sol brillava, tots m’odiaven, sentia com tots em jutjaven. El meu camí a casa durant l’últim dia de l’escola va ser un infern, com de costum, els nois que passaven al meu costat es ficaven amb mi.

Un pensament va passar per la meva ment, aquest pensament poc a poc em matava de totes maneres, per què no fer-ho ràpid i sense dolor ?, estava encegat pel dolor, si hagués sabut llavors el que sé ara mai m’hagués atrevit a prendre aquesta corda del meu soterrani, ¿però on fer-ho ?, no a casa meva, jo odiava la meva mare, però no prou per causar-li un trauma. Així que vaig sortir de casa i em vaig dirigir a la ciutat a la part més remota i dins d’un carreró em vaig disposar a acabar amb la meva vida. Un home se’m va creuar i aquí va començar el malson:

—Jove, ¿què fas?

—Posar fi a això. —Vaig respondre.

—Vine amb mi, crec que et puc ajudar.

—¿Ajudar-me?, si només ets un ancià solitari, deixa’m morir en pau.

—Puc deixar-te fer-ho. —Va dir amb veu ronca.

—Vine.—Va dir estirant-me del braç

Vaig intentar lluitar perquè no m’arrossegués però vaig caure i vam entrar a un edifici i va tancar amb clau.

—Jove, et puc ajudar, sé com et sents, escolta’m si us plau.

—Està be però afanya’t.

—Una vida és una cosa preciosa, però què diries si jo t’oferís una vida nova i de franc.

—Jo diria que on cony m’inscric.

—He estat fent una investigació sobre l’anatomia humana i després de uns quants experiments, crec que he dominat la manipulació de la forma humana. Crec que puc convertir-te en qualsevol cosa o qualsevol persona que desitgis. Clar, sota certes circumstancies.

—¿Com quals?

—Primer firma aquí.

—¿Què passa si no vull?

—En això rau la segona circumstància, tu no tens elecció.

—¿Què?

—Ja m’has escoltat volgut amic… —Va treure una xeringa amb un líquid verd.

—Ara estigues quiet.

Vaig intentar córrer, vaig intentar cridar, però ell hem va agafar i hem va enterrar la xeringa al meu coll, llavors es va tornar tot negre.

Hem vaig despertar a una càmera de cristall i per alguna raó estava vestit amb un esmòquing. Segons desprès de que em despertés, ell va entrar a la habitació amb una bata de laboratori.

—Hola, amic, ¿vas tenir una bona migdiada?

—¿On soc?

—Això no és del teu interès, tot el que tens que fer és seure i deixar que em faci càrrec de tot el treball.

—¿Què m’estàs fent, psicòpata? Quan surti d’aquí et mataré—No et tinc por, tu et quedaràs aquí mentre jo faig història.

—¿Història?

—Sí, quan aconsegueixi fer una transformació de tot el cos en tu.

Va tocar un interruptor i va començar a parlar en un micròfon—Provant, provant, comencem amb l’experiment 84-B.

—¿Què dimonis estàs fent?

—Els signes vitals del subjecte, semblen ser normals, la seva freqüència cardíaca s’ha disparat, però, l’activitat cerebral és alta i els nivells d’insulina són normals.

—¡Deixa’m anar!

—Llest per començar amb l’experiment.— Es va donar la volta per accionar una palanca

—Activant primer nus.

Un raig d’energia va començar a perforar el meu cos, trencant el meu ser en trossos, no podia cridar, la meva visió es va tornar borrosa i de sobte estava cec.

—L’aparença del subjecte comença a deformar-se, activació del segon nus.

El dolor estava augmentant, vaig sentir com la meva boca i els meus ulls es tancaven.

—La cara del subjecte està completament transformada, activació B. Una sirena sonava, “ERROR, ERROR”, ell va cridar:

—No !, la cara i les extremitats no s’han desenvolupat plenament, he de avortar l’experiment.

L’últim que vaig escoltar va ser un gran crit.

Em vaig despertar, aquest cop en les runes d’aquell lloc, amb prou feines podia veure, era com si una pantalla d’algun tipus em tapés els ulls. Sentia la boca com si hagués estat cosida amb agulla i fil, no podia respirar, ja que el meu nas s’havia tancat també, però d’alguna manera no tenia la necessitat de respirar.

Em vaig aixecar, els meus braços i cames se sentien estranys, em va prendre gairebé un minut tornar a prendre el control sobre ells, llavors vaig començar a caminar entre les runes.

Un ordinador destrossat jeia al costat d’un peu desmembrat, un rastre de sang em va portar a un passadís i després a una porta, podia sentir sorolls, vaig obrir la porta i vaig veure un policia aixecar algunes coses, es va girar i em va veure, va cridar i va sortir corrent.

Jo vaig intentar cridar-li que es detingues, però no vaig poder parlar, així que el vaig perseguir, a mesura que corria vaig sentir com si les meves cames estiguessin canviant, com si estiguessin creixent mentre em movia. Aviat vaig aconseguir al policia i vaig tractar de prendre-ho de l’espatlla, 1 tentacle va sortir de mi i li va travessar el pit, em va maleir i va caure.

“¿Què ha passat?” vaig pensar.

Vaig mirar el cadàver, un forat molt gran es trobava en el seu pit, no el vaig poder ajudar.

Vaig continuar seguint el rastre de sang fins que em vaig trobar amb el cos de l’home, ell va ser aixafat amb una biga, vaig intentar aixecar-la, en aquest moment els tentacles van tornar a sortir, van aixecar la biga sense gaire esforç i van llançar el cos de l’home amb molta força cap a la paret i em va esquitxar una pluja de sang.

Vaig mirar per totes bandes buscant un lloc per on escapar, però era un carreró sense sortida, vaig seguir buscant fins que em vaig trobar en una cambra de bany, era el que necessitava per a rentar-me la sang. Em vaig mirar al mirall i em vaig adonar que ja no tenia una cara.

Jo visc en els malsons d’adolescents i adults per igual, tot per culpa d’aquest maleït. Poc després d’aquesta experiència he anat descobrint els meus veritables poders, puc estirar els braços i les cames, també puc produir tentacles de la meva esquena.

Després de tot el que he viscut jo només vull un amic, així que busco persones, nens, ells són els únics que no em veuen amb temor, però no sempre puc controlar el meu cos, de tant en tant m’equivoco i algú mor, però no és culpa meva, jo només busco companyia.

M’agraden les fotografies, m’agrada entrar-hi, sempre hi ha persones que fan fotos de la vida silvestre, així que vaig decidir viure als boscos, però sempre que m’acosto a una persona per veure com vaig sortir a la foto, ells corren i una cosa porta a una altra i una persona més mor a les meves mans.

Juro que aquesta no és la meva intenció, però he perdut el sentit de… Bé, de tot. Ja no sé com ser una persona, les coses sempre són dolentes al voltant de mi, sembla que sempre vaig a matar algú.

Només vull demanar-te un favor, quan em vegis no fugis, de fet has de córrer cap a mi i donar-me la benvinguda, això significaria molt per a mi i això podria salvar la teva vida.

Però ¿Com sabràs que sóc jo? Pots fàcilment buscar-me, només has d’anar a Google i escriure Slenderman.

Ferran i Raquel

La paràlisi del son

És de nit ben entrada la matinada, el cel està negre sense estrelles, se sent una lleu remor provinent de fora que, tot i la persiana i el vidre de la finestra, aconsegueix arribar a les teves orelles.Resultado de imagen de VENTANA NOCHE OSCURA

Et trobes ja en un somni profund però alguna cosa et desperta, no saps si és un murmuri, un soroll o la teva pròpia respiració; Llavors obres els ulls i veus les teves mans davant teu, però quan vas a moure’t per canviar de posició, no pots fer-ho, no entens que està passant, no tens control sobre el teu cos intentes girar el cap, però quan ho fas el teu cos no t’acompanya, intentes cridar però tampoc pots. Analitzes la situació i intentes relaxar-te. Si ho fas, potser podràs tornar a gestionar el teu propi cos, però de sobte comences a sentir veus i murmuris.

Ver las imágenes de origen

Tens la sensació que no ets l’única persona en aquesta habitació, tens la certesa que hi ha algú o alguna cosa observant-te, notes un pes al teu damunt, neguitos et mous crides fins que aconsegueixes que el teu cos és torni a moure. T’has despertat del tot, sents angoixa has patit una paràlisi del somni.

Ver las imágenes de origen

DEFINICIÓ

La paràlisi del son és una condició muscular produïda per l’atonia que ocorre mentre la persona dorm. S’observa majoritàriament en els moments en què l’individu està despertant-se o quedant-se adormit, o començant una fase REM del somni. La paràlisi és totalment normal. És el mecanisme natural de defensa de l’organisme per a evitar escenificar físicament els somnis, cosa que podria resultar nociva i perillosa per a l’individu adormit.

TEORiA

Tot i que la paràlisi, d’una banda pot tenir una explicació lògica, de l’altra hi ha una altra part que no la té ja que hi ha molta gent que afirma haver vist gent desconeguda al seu costat mentre la patien. Una de les teories és que “La paràlisi del somni”, és com un pont entre el món dels vius i els morts, i que per això es poden veure els fastasmes pel teu voltant.Ver las imágenes de origen

I el millor és que quan més informació saps sobre la paràlisi,  més probabilitats hi ha de que et passi a tu.

Carla Punzano i Gerard Motos

 

Expedient paranormal: centre escolar Deerpark C.B.S.

Al centre escolar Deerpark C.B.S. a Irlanda una càmera de seguretat va gravar el 26 d’octubre a dos quarts de cinc unes cadires  que es movien sense cap motiu i els papers que estaven penjats a la paret queien a terra amb d’altres objectes. Com sempre no podem assegurar que això sigui totalment real  perquè podria tractar-se d’una broma dels estudiants del centre.

 

Ismael Palazón i Víctor Camacho.

 

 

 

 

L’Hospital del Tòrax

INTRODUCCIÓ

El 8 de Juny de 1952 va ser inaugurat als afores de Terrassa un lloc anomenat “Placeta del Bonaire” un grandiós complex destinat a acollir pacients amb malalties respiratòries, com ara fibrosi, càncer de pulmó o tuberculosi.

Aquesta construcció es va edificar allà ja que era un lloc aïllat, amb un clima, una situació i unes característiques idònies. I, és clar, això era un gran aspecte que calia tenir en compte ja que els metges d’aquella època creien que sobreexposar els pacients que patien algun tipus de malaltia respiratòria a aquests paràmetres, suposaria la solució del problema. Però lamentablement, no era així.

No obstant això, aquest lloc no només va ser escollit pel bon clima, sinó que també  hi va influir el fet que la ciutat de Terrassa era la que presentava la taxa de tuberculosi més baixa de tot Catalunya. Aquest fet va fer decidir l’ajuntament a adquirir la finca i regalar-la al Patronat Nacional Antituberculós.

Va ser així com es va inaugurar l’Hospital del Tòrax amb una capacitat de 1600 llits i on s’allotjaven malalts de diferents comunitats autònomes. Famílies de tots els racons d’Espanya enviaven allà els seus malalts i mai més els van tornar a veure’ls. Això feia que es sentissin anímicament destrossats i òbviament aïllats del tot.

Imagen relacionada

 

L’EDIFICI

El complex arquitectònic té un cos central compost per dues ales i cadascuna d’elles compta amb 8 plantes. L’edifici, al seu torn, estava connectat a esquerra i dreta amb dues ales més que comptaven amb 7 plantes més cadascuna. A més, existia una novena planta que connectava els tres edificis. Les dimensions d’aquest edifici el van declarar com l’hospital més grans per tractar aquest tipus de malalties. Cada planta comptava amb 70 llits amb habitacions per a sis pacients, amb bany propi i una terrassa. També comptava amb un pati central que rebia el nom de “la Jungla”.

Els pacients eren classificats a l’hospital segons sexe, edat, malaltia i condició social. A banda de les habitacions per a pacients, també hi havia serveis administratius, excepte a la novena planta. D’aquesta, però, en parlarem més endavant. Cada planta disposava de menjador, infermeria, sala de cures, banys i dutxes comuns. El complex també disposava de teatre, bugaderia, perruqueria, barberia i una capella amb capacitat per a 1000 persones.

 

LA NOVENA PLANTA

L’hospital del Tòrax tenia les seves normes que no podien ser trencades sota cap concepte. La principal era no accedir a la novena planta. Era gestionada per monges de l’ordre de les Carmelites i això ens fa pensar que s’hi trobaven els pacients més greus i que no podien rebre visites. Tenien prohibit relacionar-se amb els de les altres plantes i a més no tenien autorització per passejar pels jardins.

Els que no podien suportar la dolor i les conseqüències de la seva malaltia, es tallaven les venes als seus propis llits o senzillament es deixaven caure per les finestres fins que impactaven contra el terra del pati. De fet, el personal mèdic explicava que cada tres mesos morien un total de 6 o 7 persones per suïcidis.

Resultado de imagen de hospital del torax

 

CANVIS I TANCAMENT

A partir de l’any 1969, l’hospital va començar a acceptar malalts amb problemes cardíacs. Però per sort o per desgràcia, al 1972 les coses van canviar. I és que en aquells moments, el director de sanitat va rebre uns informes molt importants sobre el funcionament d’aquest Hospital. En aquests documents es decretava que l’atenció mèdica allà es trobava en clar deteriorament, que l’hospital tenia una gran falta de subministraments i que a més, els malalts més greus es trobaven en situació d’abandonament. També es va demostrar que des dels inicis de l’hospital no només es tractaven malalties respiratòries, sinó també malalties mentals. Tanmateix, la dada més preocupant va venir  amb la taxa de suïcidis. Als informes es veia que l’hospital del Tòrax era el que la tenia més alta de tot Espanya.

Per mirar de resoldre això, el director de sanitat va aprovar una reestructuració perquè aquest hospital tingués unes millors condicions perquè el volien seguir conservant perquè era un dels més rellevants en el tractament de malalties respiratòries del país.

Durant aquesta reestructuració, els alts càrrecs de l’hospital van ser substituïts per altres amb més prestigi i el personal se sotmetia a constants avaluacions. Però mentre de portes enfora tot semblava que anava bé, de portes endins l’hospital havia començat el seu declivi. I així va continuar aquesta situació fins el 1997, quan va quedar totalment abandonat.

LLEGENDES

Tothom que el va visitar després de ser abandonat, assegura que està maleït perquè hi havia una activitat paranormal impressionant: els llums seguien funcionant, estossecs, crits i veus d’homes i dones invisibles ressonaven pels seus llargs passadissos i es sentien sorolls estranys. A més, deien que s’anava a la novena planta, senties la necessitat de llançar-te per la finestra. Això sí, aquestes situacions només s’esdevenien en àrees específiques: les plantes 4, 5 i 9 i el pati, és a dir, a “La Jungla”.

Els investigadors que visitaven aquestes àrees, comprovaven que els seus mesuradors del camp electromagnètic deixaven de funcionar, així com les bateries de tots els aparells electrònics perquè s’esgotaven. Captaven macabres psicofonies on se sentien crits d’auxili o rialles de nens al teatre.

A molts no els espantaven els fantasmes, del que realment tenien por era que l’hospital del Tòrax s’havia convertit en la Meca de molts ocultistes i membres de sectes satàniques. S’hi reunien dins per dur a terme sinistres rituals. De fet, molts deien que el punt de reunió d’aquestes persones era  la capella de l’hospital.

 

TESTIMONIS

Molta gent va començar a indagar sobre les històries que s’explicaven dels pacients d’aquell hospital, sobre el tipus de persones que hi treballaven o es trobaven en aquell sanatori o bé de les instal·lacions en si.

Entre aquests podem trobar diverses històries destacables:

  • “La infermera de la mort”: Era una infermera que s’encarregava de matar aquells pacients que estaven agonitzant injectant-los una substància que acabava amb la seva vida. D’acord amb el que expliquen antics pacients, l’existència d’aquesta dona es va poder confirmar l’any 1972.
  • “L’espectre del suïcida”: Es deia que era un ens que només es trobava a “la jungla” i que arrossegava un degotador amb les poques forces que li quedaven. Es comentava que era l’esperit del primer home que va saltar des del 9è pis i que si et trobaves amb ell, series el següent a treure’s la vida.
  • El magatzem ocult”: La gent també estava convençuda que tots aquells pacients que no es podien salvar eren sotmesos a terribles experiments on els eren amputats diversos parts del cos. Moltes dones passaven per avortaments no autoritzats perquè els seus fetus fossin estudiats i conservats en formol. Aquests fetus es guardaven als magatzems interns de l’hospital. Això sí, aquest indret de l’hospital mai no s’ha trobat, cosa que ha fet que es consideri una simple llegenda fins l’any 2003, data en què uns veïns de Matadepera, van trobar un fetus conservat en formol dins de l’hospital que van abandonar en un descampat embolicat en paper de diari. Posteriorment, la policia el va trobar i el van sotmetre a diverses proves forenses per certificar que realment era un fetus d’aquella època i ho va ser.

 

ACTUALITAT

L’any 2004, el recinte va ser reformat i convertit en un complex audiovisual. Per tant, aquest edifici es troba completament tancat i compta amb vigilància les 24 hores i per tant no és possible accedir-hi.

Gràcies a aquesta llegenda s’hi han filmat diverses pel·lícules i programes televisius. Durant els rodatges , els actors i actrius han afirmat sentir-se incòmodes en aquest lloc.

Resultado de imagen de hospital del torax

Paula Pajuelo i Carla Punzano 

Teresa Fidalgo

La història de Teresa Fidalgo ens trasllada fins a la carretera de Sintra a Portugal,on la seva història és més que coneguda per tot el que ha esdevingut després de la seva mort.
Tot va començar l’any 1983 quan Teresa Fidalgo mor en un accident de tràfic en la carretera de Sintra. Després de la seva mort han estat moltes les persones que han assegurat veure-la en aquest punt però només un succés és el que va fer que aquest fantasma es fes veritablement popular, no només entre els portuguesos si no a tot el món.
carretera oscura
El 1988, cinc anys després de la mort de Teresa Fidalgo, tres adolescents (Tiago, David i Tania) anaven en el seu cotxe per sortir de festa, un trajecte que se suposaria que seria tranquil i, la realitat, és que mai podrien haver-se imaginat el que aquest dia anaven a viure.
Resultado de imagen de tres amigos en un coche

Prèviament, li havien regalat una càmera de vídeo a David pel que durant tot el camí va estar gravant i provant la càmera que contenia infrarojos. Aquest anava assegut en la part de darrere del cotxe i en el trajecte, es van creuar amb una imatge d’una dama blanca que estava en la carretera, van continuar el trajecte durant uns instants però de seguida van donar la volta per comprovar de què es tractava el que acabaven de veure. Tal vegada una il·lusió, una persona que necessitava ajuda… Però mai haguessin pensat que aquella persona era Teresa Fidalgo.

el-fantasma-de-teresa-fidalgo

Quan van tornar cap a enrere, van parar al costat d’ella i la van convidar a pujar al cotxe per acostar-la a algun lloc, Teresa Fidalgo va pujar al vehicle mentre que David continuava gravant. Ella es va presentar i va dir que es deia Teresa i, passats uns minuts quan tot semblava estar en calma Teresa els va dir “Allí, mirar allí és on he tingut un accident i vaig morir”.

Resultado de imagen de autostop teresa fidalgo

No és difícil d’imaginar com es van haver de sentir en escoltar aquesta frase d’una nena que anava vestida de blanc i amb una aparença una miqueta singular. Teresa Fidalgo va començar a cridar i, podem imaginar-nos que pel pànic, aquests tres adolescents van sofrir un altre accident et tràfic en el mateix punt de la carretera.

Resultado de imagen de autostop teresa fidalgo
En aquest accident va morir Tiago i Tania, David va ser l’únic supervivent i un dels aspectes més rellevants és que la càmera va continuar gravant mentre ocorria tot el succés, hi havia una prova física de tot el que acabaven de viure, un testimoniatge aterridor.

Resultado de imagen de 2 muertos

Com ja us imaginareu, fins a el lloc dels fets es va traslladar la policia per investigar què era el que havia succeït, quin era la veritable causa de l’accident. Indiscutiblement la policia va interrogar a David per conèixer quin era el seu testimoniatge sobre l’accident, que era el que havia ocorregut per tenir tan tràgic desenllaç i ell va explicar la seva veritat.
Resultado de imagen de policia en la carretera portuguesVa informar que hi havia una quarta persona en el vehicle que responia al nom de Teresa, però a pesar que la policia va estar buscant als voltants de l’accident mai es va trobar el cos d’una quarta persona. Però un aspecte que sí és important, és que la policia va esbrinar que feia 5 anys, en aquest mateix punt, havia mort una dona anomenada Teresa Fidalgo i això va suposar que la notícia fos d’allò més comentada per tot el país.

Sergi Borrego i Mario Castillo