Les Barraques Digitals

Fa amb prou feines una setmana des de les tragèdies esdevingudes a Indonèsia. La sotregada d’un potent terratrèmol i la corresponent arribada d’un devastador tsunami va arruïnar centenars de milers de cases i  va acabar amb la vida de milers de persones. Les immenses destrosses a les zones on es va produir el tsunami, van fer que aquestes àrees quedessin inaccessibles i per tant, encara van incrementar les possibilitats que hi haguessin més morts. En total, més de 1.140 persones han perdut la vida com a conseqüència d’aquesta tragèdia.

Però ara, el gran dubte es troba en què és el que ha fallat i què es podria haver fet diferent per prevenir el desastre. Si més no, s’han adonat que les mesures de prevenció de què disposaven no eren les suficients o bé no funcionaven. Per tant, el govern és al principal punt de mira.

Per una part s’assenyalen les torres telefòniques, que després del terratrèmol de 7,5 graus de magnitud, van quedar totalment destrossades. Set minuts després del sisme, van arribar a la costa de Palu tres onades gegants que van arrasar tot el que van trobar al seu davant. A més, hi havia parts de la platja de Palu que no disposaven ni tan sols de sirenes, per tant, no es va poder notificar als veïns que estaven a la sorra quan van arribar les immenses onades. Per sort o per desgràcia, més d’un dels habitants que van sobreviure al tsunami, ho van fer per experiències passades amb aquest tipus de fenòmens esdevinguts prèviament a l’illa.

Un altre sistema que va fallar, va ser el de les boies de detecció de tsunamis. Aquestes boies, es van instal·lar com a conseqüència d’un ferotge tsunami l’any 2004 ,que va deixar entre 230.000 i 280.000 morts. L’ajut econòmic del govern d’altres països com Alemanya (que va aportar-hi 45 milions d’euros) va ser clau.

EL 2008, durant l’aniversari de la tragèdia, el llavors president indonesi, Susilo Bambang Yudhoyono, va supervisar a Manado (al nord de Cèlebes) un simulacre d’alerta de tsunami al qual van participar 5.000 persones.

Malgrat això, algunes de les boies van fallar el 2010, quan un altre tsunami va causar 272 morts a les illes Mentawai i ho van tornar a fer el 2016; durant un terratrèmol davant les costes de l’illa de Sumatra.

El portaveu de l’Agència Nacional de Gestió de Desastres (BNPB), Sutopo Purwo Nugroho, va dir diumenge, dos dies després del sisme i tsunami a Cèlebes, que el sistema d’alerta de tsunamis no estava operatiu des de feia 6 anys a causa de la falta de fons i manteniment. “Des del 2012, no hi ha hagut cap (boia) operativa, encara que són necessàries per a les alertes primerenques (…). El finançament ha anat disminuint cada any”, va afirmar en una conferència de premsa a Sutopo, segons la cadena CNN Indonèsia.

Un altre factor causant de la manera en què ha succeït tot seria l’escassa quantitat de mesuradors de marees situats a prop de la costa de Palu. Aquests aparells mesuren els canvis del nivell del mar cada 15 minuts i envien dades a l’agència meteorològica nacional. Segons  un article del diari nord-americà “The New York Times”, no hi havia equips d’observació amb dades suficientment a prop de Palu per mesurar els canvis de marea a la zona.

Dit això ens demanem: hi ha alguna manera d’evitar que es torni a repetir una tragèdia com aquesta? Els fenòmens naturals no es poden evitar, però sí preveure. És per això que després del tsunami que va tenir lloc l’any 2004, es va idear un sistema que consta d’alta tecnologia de sensors de fons marí, ones de so carregades de dades i cable de fibra òptica. Aquest hauria de substituir l’actual d’Indonèsia, però l’inconvenient és el pressupost. Mentre  el govern no pugui afrontar la despesa de 70.000 dòlars que suposaria dur a terme aquest projecte, romandrà sent un simple prototip.

Paula Pajuelo i Frank López

Filed under: Internacional | Leave a comment »