Les Barraques Digitals

Aquesta setmana us deixarem aquestes recomanacions: Pel·lícula, llibre i cançó.

Pel·lícula: La Ciutat

En Mario, la Irene, la Sofía, en Tomàs, la Sara o el Manu d’entre altres, formen un grup d’amics que tenen sobre la trentena d’edat i viuen a la Barcelona de principis de segle XXI. La seva vida en comú comporta instants de felicitat, èxits i divertiment, però també estones tristes, d’inadaptació o estrictament de fracàs. Tots ells són bons amics i s’aprecien molt, però sota la seva aparença continuen amagant les interioritats de les seves respectives vides personals fins que els seus valors, infidelitats, mentires i desitjos secrets conflueixen en un mateix cercle.

Llibre: El temor d’un home savi

El temor d’un home savi comença on va acabar El nom del vent: a l’universitat. D’on després Kvothe es veurà en l’obligació de partir darrere del nom del vent, darrere de l’aventura, darrere d’aquelles històries que hi ha als llibres o que s’expliquen a la vora d’una foguera o en una taberna, darrere de l’antiga ordre dels cavallers Amyr, i per damunt de tot, darrere dels Chandrian.

Canço: Estopa – Ya no me acuerdo

Lletra:

Esta mañana
Ya no me acordaba
Cómo tocaban mis dedos
Esa guitarra que era
Para mí tu cuerpo
Ya no me acordaba lo que sentía
Cuando acariciaba tu pelo
Ya no me acuerdo
Si tus ojos eran marrones o negros
Como la noche o como el día
Que dejamos de vernos
Sólo recuerdo que llovía y que quedamos
En la parada del metro
Pero haciendo un gran esfuerzo,
Aún veo tu mirada
En cada espejo de cada ascensor
Donde cada noche
Me sube hasta el cielo
De moteles invernadero
Donde se jura algo tan efímero…

Ya no me acuerdo
Ni de tu risa
Ni de tu prisa
Por darme un beso
Ni qué botón
De tu camisa
Desabrochaba primero.
Ni qué rumba me bailabas
Cuando querías robarme el sueño
Dicen que el tiempo y el olvido
Son como hermanos gemelos
Que vas echando de más
Lo que un día echaste de menos
Yo qué culpa tengo
Si ya no me acuerdo
Pero haciendo un gran esfuerzo,
Aún veo tu mirada
En cada espejo de cada ascensor
Donde cada noche
Me sube hasta el cielo
De moteles invernadero
Donde se jura algo tan efímero
Y tan eterno,
Ya no me acuerdo,
Ya no me acuerdo.

Marc López i Lluís Rodríguez

Filed under: Recomanacions |